El Segle XIX - València
HISTÒRIA
EL SEGLE XIX
La història de València, com en bona mesura la de la resta d'Europa, entre l'acabament del segle XVIII i el començament del XIX va estar marcada per les repercussions de la revolució francesa.
Davant la notícia de les abdicacions de Carles IV i Ferran VII i de l'alçament de Madrid el 2 de maig davant de les tropes napoleòniques, el poble valencià es va alçar en armes el 23 de maig de 1808 enardit per les arengues de personatges com el Palleter, de Emilio Calandín (Foto 21). Els amotinats van prendre la Ciutadella i van constituir una Junta Suprema de govern que es va fer càrrec de la ciutat i es va preparar per a la defensa. En el tens ambient revolucionari, el sector més radical de la revolta va assaltar la Ciutadella i va passar per les armes quatre-cents civils francesos allí refugiats.
El 28 de juny es va produir un primer atac de l'exèrcit napoleònic al comandament del general Moncey, que va ser heroicament refusat. Posteriorment, el general Suchet va repetir el setge per dues vegades i va aconseguir el seu objectiu el 9 de gener de 1812, després de diversos dies d'incessants bombardeigs. El govern del general Suchet - Duc de l'Albufera- va ésser, en termes generals, beneficiós per a la ciutat. Entre diverses actuacions, cal mencionar que va implantar prudents mesures d'higiene i seguretat pública i tanmateix s'enjardinaren importants indrets de València.El seu control sobre la ciutat va ser breu, perquè al juliol de 1813 va haver d'abandonar-la davant la retirada de l'exèrcit francés.
Durant els anys d'invasió francesa els valencians van fer eleccions a diputats i van enviar els seus representants a les Corts de Cadis, on es va redactar una constitució al 1812 la primera Constitució Espanyola, coneguda popularment com "La Pepa", doncs es va aprovar el 19 de març, dia de la festivitat de Sant Josep.
Un any després de l'eixida de les tropes de Suchet, l'exèrcit del qual es va retirar en formació, pacíficament, sense ser quasi inquietat durant la seua eixida- al maig de 1814, Ferran VII va tornar a la península a través de València,on es va instal·lar al palau de Cervelló, va derogar immediatament la constitució aprovada a Cadis i va instaurar un règim de caràcter absolutista (Foto 22). La ciutat va viure eixos anys davall les ordres del general Elío, el qual es va fer càrrec de la Capitania General de València dies després que Suchet abandonara la ciutat. La seua forma de governar li va donar- a parts iguals- adhesions incondicionals i ferris enemics.
La història de València durant el regnat de Ferran VII i fins i tot després, és substancialment la de la resta d'Espanya: una etapa de conflictes entre els partidaris d'un règim absolutista que s'afona per moments i els adeptes del liberalisme, que no acaben de controlar el poder. Però a València es van viure alguns dels episodis més notables. Al març de 1820, durant el Trienni Liberal (1820-23), el general Elío va ser empresonat i tres mesos després executat. Durant l'etapa absolutista que va seguir a continuació (l'anomenada Dècada Ominosa, de 1823 a 1833), es va portar a terme una repressió implacable contra liberals i maçons a càrrec de les forces de l'Estat i de la Inquisició, que va executar a València a la seua última víctima l'any 1824, Cayetano Ripoll, un mestre acusat de "deista" i "maçó".
Després de la mort de Ferran VII al 1833, durant la regència de María Cristina i el posterior govern progressista del general Espartero, es va liquidar definitivament l'Antic Règim i es va consolidar l'estat liberal. Van ser anys difícils, en els quals la ciutat va viure un clima revolucionari, hi hagué enfrontaments entre les diverses faccions liberals, i una permanent amenaça de les tropes carlines de Cabrera. Va ser des de València on María Cristina va partir a l'exili a l'octubre de 1840, després de fracassar un acord amb Espartero, i va ser a esta mateixa ciutat on va tornar tres anys després, davant l'alçament del general Narváez, que va deposar a Espartero i va proclamar Isabel II com a reina.
Durant este convuls període es van produir canvis importants. Al 1833 es van crear les províncies. Eixe mateix any es va reestructurar l'Ajuntament, i van desaparéxer els càrrecs vitalicis per a accedir-hi persones d'extracció social provinent de la burgesia local, però elegits per mitjà de sufragi. Al 1837 es va posar en marxa la desamortització de béns de l'Església i isqueren al mercat immobles i terrenys que van ser adquirits en la seua major part per l'aristocracia i la burgesia local.
El regnat d'Isabel II va constituir una etapa de relativa estabilitat i de creixement per a València. L'Ajuntament, com el país en el seu conjunt, va passar a les mans d'una burgesia moderada, la qual havia consolidat el seu poder d'influència a l'empara de la desamortització, amb la prestació de servicis a la comunitat (abastiment d'aigua, pavimentat, gas, transports) o amb operacions financeres. Aquest període es va caracteritzar per un recuperat dinamisme de l'economia valenciana provocat per les nombroses innovacions que es van introduir a l'agricultura, la indústria i el sector financer. De la mà de pròcers com José Campo, (Foto 23) València va fer un canvi qualitatiu cap a la modernitat i va millorar substancialment les infraestructures i els servicis, alhora que s'hi dugueren a terme projectes, com el del port, llargament demandats .
L'agitat context ideològic reflex del que es vivia a Europa i el descontent amb la Corona van desembocar en la revolució de 1868, la Gloriosa. Isabel II va anar a l'exili, es va redactar una constitució progressista i es va formar nou govern presidit pel general Prim, el qual es va encarregar de buscar un candidat per a ocupar el tron, i el trobà en Amadeu de Savoia. El nou rei va governar segons la constitució durant quatre anys plens de conflictes polítics (entre els borbó partidaris de la restauració, els carlins, els republicans federalistes i els moviments obrers), però finalment va abdicar al 1873 i es va proclamar la Primera República.
Al bell mig d'un ambient radicalitzat, es va desencadenar la insurrecció cantonalista. El Cantó de València, proclamat el 19 de juliol de 1873, no va tindre el caràcter revolucionari que va abastar en diverses zones d'Espanya, però el govern de Madrid va decidir ofegar la rebel·lió mitjançant les armes i va enviar tropes comandades pel general Martínez Campos, nomenat capità general de la plaça, el qual, el 7 d'agost, va entrar a la ciutat després de sotmetre-la a un intens bombardeig. Calmat el conflicte, el militar va buscar-hi suports per a promoure la Restauració de la dinastia borbònica, i després del pronunciament de Sagunt i l'ocupació de València, va donar un colp d'estat que va derrocar al govern republicà. Alfons XII, fill d'Isabel II, va arribar a València, camí de Madrid, l'11 de gener de 1875, i poc després va ser proclamat rei.
València va ser el bressol de la Restauració borbònica, perquè destacats membres de la societat local van contribuir-ne a ladveniment i van ajudar a construir la base política del sistema, el bipartidisme entre conservadors i liberals, per mitjà del clientelisme i el caciquisme. L'estabilitat entre totes dos formacions va començar a caure, no obstant això, amb la concessió del sufragi universal masculí al 1890, i a partir de tot això el republicanisme, que tenia Vicent Blasco Ibáñez al capdavant, va ascendir considerablement fins a convertir-se en la força més votada a la ciutat.
Als anys setanta va començar a tindre força un moviment cultural compromés pel que fa a la recuperació de la llengua i les tradicions valencianes, la Renaixença. A les posicions inicials, més pròximes al romanticisme i a l'evocació nostàlgica, que tenien Teodor Llorente al capdavant, s'hi van enfrontar els plantejaments més reivindicatius que encarnaven persones com Constantí Llombart, creador de Lo Rat Penat (Foto 24).
Des de l'últim quart de segle València va començar a créixer de forma decidida. El derrocament de les muralles l'any 1868, una vella aspiració per la qual passaven totes les ànsies de modernitat, va ser el senyal d'eixida per a l'assalt de les àrees perifèriques (Foto 25). L'obertura de les grans vies, previstes en els plans d'Eixamplament, van potenciar la ràpida urbanització del sector oriental, que tindria una trama viària ordenada, que es va poblar d'edificis d'estil modernista i eclèctic, molts dels quals encara existixen. A la resta, especialment a la vora oposada del Túria, la urbanització es va retardar fins ben avançat el segle XX. L'altra manifestació del caràcter expansiu de València va ser l'annexió dels municipis perifèrics, des del Grau o el Cabanyal a Patraix, Campanar o Benimaclet.
La modernitat va canviar els hàbits socials de la ciutat. La fira de juliol va passar a ser l'eix del calendari festiu (Foto 26), sense renunciar per això a les celebracions més tradicionals com les falles. El teatre, el trinquet o els bous eren els espectacles preferits dels valencians encara que prompte van aparéixer més novetats, com el cinematògraf, de moment una mera curiositat.