Infociudad - EL PARTERRE - València

HISTÒRIA:
Construït sobre uns solars existents en l'antiga plaça de la Duana, és el lloc considerat per Martínez Aloy com el més davall de València. La data aproximada de construcció d'estos jardins és l'any 1850.
En 1852 es van plantar ja quaranta-set magnòlies i dos araucàries. L'organització definitiva del Parterre té lloc prou després, al ser inaugurat el monument al Rei Jaume I. Segons Nebot Pérez, este jardí estava proveït de quatre estanys circulars, altres tants grups de pins de canàries, dos pisántropos, metrosidros i araucàries. És possible que els citats metrosidros que Martínez Aloy considera com a únics exemplars a València, procediren del jardí del Palau Arquebisbal de valència, perquè esta rara espècie d'arbratge va ser portada a Espanya per l'arquebisbe de València i patriarca de les índies El senyor Francisco Favián i Fur.
Segons un acord de la Corporació municipal, el 18 de març de 1901 es col·loca en el banc corregut de pedra que rodeja el parterre la reixa de ferro que servia anteriorment de respatler als bancs de la Glorieta.

Un aspecte fonamental del Parterre ho constituïx la monumental estàtua dedicada a Jaume I. La idea d'erigir l'estàtua va sorgir de la tertúlia que s'organitza en 1875 entorn de Teodoro Llorente, director de "Les Províncies". Els contertulians van pensar que València devia solemnitzar el sext centenari de la mort del Rei conquistador i van presentar un escrit a l'Ajuntament demanant l'erecció del monument, i firmat per Teodoro Llorente, Vicente W. Querol, Eduardo Attard, Juan Reig i García, Feliciano Llorente, José Fernández Olmos, Vicente Graus, Aurelio Querol, Bernardo Ferrandis, Juan Navarro Reverter, Rafael Ferrer i Bigne i José Brel. Acceptada la proposta per l'Ajuntament s'anomena una junta rectora del monument el 13 de juny de 1876 dividida en dos seccions, una que atenia a l'estudi de l'estàtua i una altra que procuraria recaptar fons per a la mateixa. La Junta presidida per l'alcalde accidental El senyor F. Llorente i Ferrando decidix que el monument consistisca en una estàtua eqüestre fosa en bronze de grandària vegada i mitja major que el natural i que se sufragaria per subscripció pública.

La data del centenari va passar sense poder-se erigir l'estàtua per falta de recursos econòmics. Perquè l'entusiasme popular no decaiguera es va acordar en 1878 construir el pedestal que va ser projectat i realitzat per l'arquitecte municipal El senyor Vicente Constantino Març, amb una altura de set metres i mig.
L'any següent apareix en el "Butlletí Oficial" la convocatòria dirigida als escultors valencians per a realitzar l'estàtua. Es van presentar Moltó, Errada, Gilabert, Santigosa i Aixa, però el concurs va ser declarat desert, per la qual cosa es van iniciar les gestions per a encarregar l'estàtua als germans Vallmitjana de Barcelona. La firma del contracte es realitza en 21 d'octubre de 1882 amb l'alcalde El senyor José María Sals. L'estàtua va ser tallada en fusta per Agapito Vallmitjana i aprovat per la Junta a l'abril de 1886. Per a poder fondre l'obra, la Junta del monument es va dirigir al Ministeri de la Guerra, sol·licitant li foren subministrades quinze tones de bronze, la qual cosa va ser concedit, per Reial Orde, al juliol de 1886, per mitjà de l'enviament des de la fortalesa de Peñíscola de cinc canons i un obús que sumaven la quantitat sol·licitada.
La fosa de l'estàtua va ser concedida per mitjà de concurs a "La maquinista valenciana" que es va comprometre a realitzar-la en un termini de huit mesos. El contracte es firma el 31 de juliol de 1888 i en ell s'especifica que la fosa havia de ser un aliatge en què s'entraren nou-centes mil·lèsimes de coure, cinquanta-quatre de zinc, dèsset d'estany i quinze de plom. La planxa metàl·lica havia de tindre un grossària mínim de deu mil·límetres i la col·locació de l'estàtua en el pedestal corria de compte de l'empresa fonedora.
Per una sèrie de problemes tècnics la Maquinista Valenciana no va poder acabar el monument fins a deu anys i mig després de firmat el contracte, per fi el 12 de gener de 1891 va ser emplaçada l'estàtua en el pedestal, inaugurant-se oficialment el dia 20 de juliol del mateix anys. Posteriorment es va col·locar en la cara davantera l'escut d'armes del conquistador i en la part posterior l'escut de la ciutat de València modelatges per l'escultor Aixa i a un costat i un altre les llegendes oferint el monument al Rei Jaume I El Conquistador.
L'obra és potser aquella en què més s'aprecia el pictoricismo d'un escultor la nota del qual més destacada és la severitat, resultat possiblement de la seua especialització en imatgeria religiosa, representa al cavall al pas, i al genet amb trage de guerrer i elm en actitud de dirigir la tropa, tot això dins d'un estil fàcilment identificable amb l'historicisme romàntic.

Des de la seua creació el jardí ha patit molt poques variacions. En el lloc on primerament se situa el cridat Teatre-circ va ser instal·lada després una xicoteta construcció per a servici del jardí, més tard destinada a Tribunal Tutelar de Menors, successivament ampliada; hui destinada a altres usos, al traslladar-se el Tribunal a un altre edifici.
En 1932 l'Ajuntament va reservar el jardí, durant algun temps, exclusivament als xiquets que serien atesos per personal especialitzat, per a la qual cosa es van tancar les portes amb uns dispositius de fils d'aram i varetes fèrries.

La instal·lació de llum elèctrica fluorescent es va realitzar alhora que la de la Glorieta, afegint-se al voltant dels massissos tests amb geranis.
La riuada de 1957 va danyar este jardí, igual que el de la Glorieta sent necessària la seua reconstrucció, amb la qual cosa va canviar quelcom la seua morfologia, dels quatre estanys només es conserva en l'actualitat un a què s'ha eliminat la reixa de ferro decorant-ho amb lloses de pedra i plantes aquàtiques, algunes de lotus; així mateix, es va variar l'exterior del pedestal del conquistador, suprimint els grans escalons.